SURTI A LA PISSARRA

Terror era el que sentia la nenatrista, cada vegada que a una classe, el mestre  se la mirava, feia una pausa i tot seguit l'anomenava indicant-li amb el guix a la mà que podia passar a la pissarra.

Terror. Quedar-se en blanc. No saber què dir, ni com, ni per què. Tot de sensacions fastigoses recorrent-li l'esquena de baix a dalt i torna a baixar.

Terror, si era la classe de matemàtiques -allò dels números no entenia què volien que hi fés mai - quedava garratibada, blanca sense saber com resoldre el problema. L'acabava resolent, sempre. Però aprovava els exàmens amb la sensació d'haver tret la rifa. Passar a la pissarra a fer arrels quadrades sentint que a l'esquena se li clavaven les mirades de tots els de la classe, - eren quaranta! - li feia venir basques, mai no es va queixar. 

S'aixecava, molt segura d'ella mateixa -fer un pam més que la majoria dels de l'aula ajudava a mantenir la compostura- agafava tremolant, sense que es notés, el guix d'entre els dits del mestre i apa, a resoldre el problema.

Terror. Va sentir terror escènic fins ser molt gran. A la universitat ja li passava menys, tot i que era de les que si podia, no feia discursos davant els companys d'aula. A la cafeteria, a les assemblees, als passadissos, entre gent igual, sí que feia el préssec a consciència i el pallasso tant com podia i més. Tot el terror i pànic escènic que sentia lligat al coneixement que li semblava que no assoliria mai, entre amics i coneguts es diluïa com una gota d'aigua a l'oceà. 

De petita, la va enxampar un cop el mestre de química - devia ser a sisè d'EGB -  mentre ella feia el ximple, imitant-lo, fent-ne una còpia quasi perfecte, caminant amunt i avall del passadís, aquell mestre engolat i seriós amb bata blanca va arribar on ella feia l'espectacle. Els seus companys de classe per més ganyotes que li feien, mirant d'avisar-la, no van aconsseguir que ella sortís del personatge i el personatge, o sigui el mestre, va atrapar-la, vaja, va enxampar-la en plena actuació. No va tenir més remei que, aguantant-se el riure per sota el nas, castigar-la a escriure cinquanta vegades : "Respetaré a mis maestros". 

- Senyoreta, torni a classe i escrigui cinquanta vegades: "Respetaré a mis maestros". Y ustedes a su aula si no quieren acompañarla en la redacción.

Els càstigs d'aquelles escoles estaven a l'alçada del que representava una manca absoluta de respecte per l'educació. Consistien en fer que els nanos escrivissin cent, dues centes, cinc centes vegades la mateixa lletania. L'únic servei que li van fer a la llarga, és que encara recordava com comptar amb xifres romanes i poca cosa més.

Terror i vergonya. Dos sentiments empalagosos, grisos, petits, maldestres, molestos que es forjaven amb frases innocents en aparença, que inundaven el cos i l'ànima de la nenatrista així com la de molts dels seus amics de carrer, d'escola, de temps.

- No veus que aquest jersei no t'està bé? Mare meva quin desastre!
- Que no saps quina és la regla del sis? Però si això ens ho ensenyaven dos anys abans que a vosaltres ara!
- Abaixa't la faldilla que ensenyes les calces
- No et toquis el nas que hi trobaràs petroli, que no veus que se't farà gros com una patata!
- Mira la fulana que bonica que va i tu amb aquests cabells! Pentina't o no surts!
- Si no ho saps, val més que callis!
- T'hauria de caure la cara de vergonya...
- Ai si li dic a la mare!!!...
- I si et veuen els veïns a aquelles hores? A casa a les nou i s'ha acabat el bròquil.
- Al ball sola no hi pots anar, què diria la gent?

L'amenaça per sistema, denigrar en les petites coses, establir el dubte irracional sobre qualsevol actuació. Tot plegat per instaurar un règim de terror a l'actuació lliure perquè se suposava que això feia "gran", "curtia" i l'únic que provocava en realitat era que criatures sensibles es tornessin apagades, que els més valents fossin titllats d'eixelebrats, que els eixelebrats a vegades es confonguessin i es creguessin valents, que els que tenien idees pròpies acabessin per tancar-les en un saquet de sorra al cervell o a la gola. Potser era per això que la nenatrista patia sovint de mal de canyó i mal d'orelles, li feien mal els mots guardats a la gola just al darrera de l'amigdala dreta i no volia seguir ni escoltant, ni sentint, tantes frases absurdes per l'ànima lliure que l'habitava. La ferien. La molestaven.

Al terror se'l combat amb acció, amb colors i tornant-te invisible als ulls de massa gent, possibles agressors de paraula moralista. 

No estava pas segura d'haver-ho aconseguit del tot. El pànic escènic, de gran, ja no la superava, però davant d'algunes situacions de vida qüotidiana encara es podia trobar que les paraules s'embarbollessin al darrera de la llengua. Entrar i sortir dels bancs a negociar el que fós li provocaven una reacció corporal inaudita. El cos recorda i entrar a negociar números era com sortir a la pissarra de la classe de mates i pensar: no en sabré. S'atabalava sistemàticament. 

Terror difús el que els adults projecten damunt de la canalla amb frases innocents que són terribles. 
Alerta amb les paraules! 
Deixen solc.

A BETLEM ME'N VULL ANAR...

Uns diumenges abans de Nadal, a casa de la nenatrista tothom sabia que tocava anar a buscar la molsa pel pessebre. I qui deia molsa deia suro, pedres, sorra, pinassa, boixgrèvol. 

Sí, quan ella era una nena, s'anava al bosc a buscar molsa i ningú no s'esgarrifava, ni s'estirava els cabells, no sabien que la pobra molsa triga anys en recuperar-se de les sacssejades humanes. De totes maneres ells sempre havien estat prou respectuosos a la natura, no hi llençaven cap deixalla, miraven de trepitjar pels camins que eren marcats i si treien molsa d'un clap, cobrien la clapa amb pinassa que no quedés exposada a les inclemències del temps. Anaven a collir molsa, pedres, pinassa fins i tot boixgrèvol si se'n trobava i si no, galzeran, que també lluïa molt. No s'arrencava res, el boix grèvol es tallava amb tisores per a poder-lo posar a la porta de casa celebrant el Nadal i al pessebre també com si fos una pomera. 

Vés quines idees! Els pessebres amb pomes vermelles de boix grèvol volent fer semblant que aquell poblet era a l'àrida Palestina. De Geografia, ni papa. Aquesta primera excursió normalment la feien les dones i la canalla, els homes anirien a la segona i amb la cartera carregada de duros que tocava gastar, per Santa Llúcia.

El dia que es baixava a Barcelona, al mercat de Santa Llúcia per augmentar la família del pessebre. Aquell dia, els homes de la casa baixaven amb l'SJ fins a la Plaça Universitat amb tota la canalla, fins i tot la iaia s'hi apuntava. 

Tornant a la primera excursió pre nadalenca les converses anaven, si fa, no fa:

- Va nenes, ja sou a punt? Agafeu els anoracs que fa frescota.

- Maaareee la bufanda també?

- També, i els guants vells, que avui si es trenquen ja en demanarem uns de nous als Reis.

Un cop tota la família ben vestida per anar al bosc, - anorac, pantalons vells de vellut o texans, jersei gruixut, jersei prim de coll alt a sota i samarreta, mitjons de llana, xiruques, guants de llana vells, gorra de senefes fetes de llana de colors i moltes, moltes ganes de triscar - tothom enfilava cap al carrer per pujar al cotxe, un quatre llaunes que ho resistia tot. 

- Adéu pare!

- Adéu tiet!

- Adéu noies, porteu-vos bé xicotets, a veure si deixeu el bosc pelat!

- Apa noi, no exageris!

- Tu disfruta avui que pots - era la mare riallera - llegeix bé el Correo, que quan tornem ens l'hauràs d'explicar sense dir ni una mentida!

Era una broma entre pares, "El Correo Catalán" era el diari que compraven i el pare se'l repassava de pe a pa cada dia però els diumenges encara més de gust, i els diumenges d'anar a collir molsa ho disfrutava doble. Era un diumenge de solitud i lectura pausada, sense cap dona per casa fent-lo canviar de seient cada dos per tres. Va sortir a dir-los adéu , els va petonejar a tots i se'n va tornar a dins, a seure tranquil al sofà groc amb el cafè i el diari. Aniria a dinar a casa la iaia, la seva mare, dinar d'homes amb la que més manava de la colla. 

Normalment per anar al bosc, s'ajuntaven les dones de les dues famílies: la mare, la nenatrista, sa germana, els dos cosins del carrer d'avall i la tieta. 
Ni el pare, ni els tiets, ni l'avi no solien pas  afegir-se a la tal expedició. La iaia tampoc, i li recava. 

- Vinga va, pugeu canalla que carrego els cistells al darrera, un parell de cavics petits, les tisores de podar i la bossa amb el dinar. Què portes tu? Jo només he agafat aigua per beure, per dinar el que vam parlar l'altre dia, he fet un braç de gitano de patata i unes "petxugues" arrebossades, que fredes són ben bones. Ah! una coca per menjar la xocolata Torras que em va regalar l'altra dia l'Assumpció Amigó per les nenes.

- Xocolata! sí, xocolata!

Això últim li ho deia la mare a la seva cunyada, però els qui primer responien eren la canalla, esvalotada de pensar que tindrien postres extres si agafaven molta molsa. Havien de fer dos pessebres. Un a casa la nenatrista, el gran, al moble aquell on guardaven els coberts i les estovalles. I un altre a casa la iaia sota la tele, o potser si s'animaven també en el moble llarg de fusta brillant lacada. O sigui que la caixa de fusta de fruita que portaven al "maletero" l'haurien de ben omplir.

- Mira, com que em vas dir que feies tot això per dinar, ja he comprat jo el beure, per aquesta colla uns sucs de taronja que porto aquí als tupper petits i una ampolla de Coca-Cola, que no sigui dit que no fem festa avui, oi nois? Per a nosaltres aigua va!

La tieta reia, mentre els deia allò de la Coca-Cola. Uns nervis, un entusiasme, un  "aparta el cul que no hi quebo", "jo primer!", "deixa'm la finestra o et vomitaré a sobre!", "Ui sí, deixa'l a la finestra que es mareja, pobret!". I entre bromes i empentes dels cosins, la mare es posava al volant, com si fós en Fitipaldi, la tieta seia al seu costat amb el seu mocador lligat al coll que semblava una artista de cine i enfilaven la ruta. Anaven a l'Ordal, no al poble, als boscos del voltant, a ells els semblava que eren llunyíssim de casa, havien hagut de travessar Sant Feliu, Molins  de Rei, Pallejà, Cervelló i no sabien quants pobles més abans no arribaven a una corva de la carretera que la mare i la tieta es coneixien, aparcaven allà, treien tots els atuells i muntanya avall s'ha dit.

Ep! anar a buscar els elements naturals pel Pessebre era una part del ritual, una lliçó de natura i també de saber estar a la muntanya. 

Primera regla: parlar en veu baixa. 

- Nois ja sabeu que a muntanya val més veure que no pas ser vist o sigui que a callar i si us heu de dir res, en veu ben baixeta, així ni espantareu els ocells,ni els esquirols...

- Hi ha esquirols, mare?

- Sí que n'hi ha, però no en veureu cap, és hivern i dormen.

- Doncs això, res de parlar en veu alta. Ja teniu tots un bastó?

I quatre veus d'espinguet que contestaven com si estessin passant llista a l'acadèmia militar:

- Sí, mare

- Sí,tieta

- Cistell?

- Jo no en vull - la germana de la nenatrista era qui responia - si a una ma porto un bastó i a l'altra el cistell com colliré la molsa???

Riure general. La tieta que s'hi acosta, li fa un pessic a la galta somrient i li explica que el cistell no s'ha de dur agafat a la mà, que es porta penjat del braç, i si veu la molsa que li agrada, es deixa a terra, s'agafa a poc a poc  el pa de molsa, es posa a dintre el cistell, es torna a penjar del braç i a seguir la ruta.

- Mireu per on trepitgeu, els ulls són els qui caminen i els peus segueixen, ho heu entès?

- Si mare

- Si tieta

- Doncs vinga, anem com si fossim una línea d'aquest pi, fins aquell tant alt que es veu allà baix. A poc a poc que el terra rellisca! Fixeu-vos bé en tots els matolls i si veieu boixgrèvol aviseu-nos

- Boixgrèvol?

Era la veu del petit de la colla, era la primera sortida a buscar molsa que feia, i tot li era nou en aquesta aventura de diumenge.

- Sí, boix grèvol, aquella planta de boletes vermelles que punxa. No te'n recordes del pessebre de l'any passat? Hi havia una mata de boix grèvol darrera la cova del nen Jesús...

Resposta saberuda de la nenatrista, que de tot sabia i dictava sentència. 

Mira que n'era de pelma quan es posava a donar explicacions del que li demanaven, i del que no li demanaven, - pensava sa germana i el cosí més gran - però sí que en sabia de coses, sí, després de la mare i la tieta, la que més en sabia. L'admiraven i l'avorrien a parts iguales i al mateix temps tot barrejat.

Feia més de tres hores que anaven collint pedres, molsa, uns pams de quatre mans que feien goig els que havia recollit la tieta, la mare havia trobat el valuós boix grèvol i també havia collit romaní i una mica de galzeran que faria més efecte posat en un gerro a l'entrada de casa. La germana de la nenatrista portava un cistell corull de molsa, pedretes de moltes mides i pinyes verdes, negres obertes i tancades. El seu cosí, el gran, pinassa, pedres, escorça de pi, galzeran i un parell de llimacs que es passejaven fent festa major, el cosí petit havia aconseguit amb l'ajut de sa mare tenir un pa de molsa verda d'aquella més compacta, ben humida amb terra a sota i un parell de branquillons de boix grèvol que ensenyava com un premi especial, la nenatrista duia molsa de dos colors, pedres planes i pedres rodones totes de mides semblants, una mata de farigola per fer-la passar per arbres a les muntanyes que ja s'imaginava fetes al pesebre de casa. La mare i la tieta galzeran, boix grèvol poca molsa i - en uns saquets que havien portat expressament- havien collit terra sorrenca que els serviria per a marcar camins i marcar el riu. Tot era a punt.

Cansats, suats sota un sol estantís de migdia hivernal, tornaren a la vora d'on havien deixat el cotxe. Van veure una clariana. Prepararen quatre pedres per seure mentre les mares estenien unes estovalles a terra les fixaven amb pedres dels cistells i al mig hi anaven posant les menges i el beure. Uns gots de plàstic de la Ta-Tay - hi treballava el tiet - unes forquilles de les de punxa bona, de casa la nenatrista, i uns plats de plastic gruixut de color vermell que havien heretat no sabien si de l'Amada, la Lola o l'Ana,italiana, el cas és que feia molta patxoca aquella estesa. Coca-Cola qui en vol? Jo! Jo! Jo! aigua les grans i repartit el tiberi es va fer el gran silenci. Les mans van poder-se-les rentar amb un drap mullat però les ungles de tots eren negres com el carbonet i feien olor de bosc. Els genolls es marcaven, d'haver caminat pendent avall i després pendent amunt, les mares es van treure els anoracs però a ells no els ho van permetre

- No, que ara esteu entresuats, i així és com s'agafen les pulmonies, quan hàgiu dinat si voleu anar a jugar amb la pilota una estona, llavors us els treureu. Ara a dinar!

Qualsevol replicava a aquella veu de mando. I com que la gana apretava es van llençar al plat i del braç de gitano aquell de patata amb pebrot vermell, tonyina olives foradades i maionesa no en va quedar ni rastre en menys de deu minuts, tot seguit van anar passant les "petxugues" i el suc de taronja de postres. 

- Que no voleu la coca? Mira que he portat la xocolata...

Unes carones de galtes plenes amb gest de "no m'hi cap res més" es miraven la mare de la nenatrista .

-Està bé, aneu a córrer, us la menjareu mentre tornem a casa així arribareu berenats. Vinga feu un bon partit mentre la tieta i jo desparem taula.

A córrer falta gent, cop de peu a la pilota i ben enlaire, corre, corre que s'escapa, corre...